Dídac Ramírez respon


Enric I. Canela

El rector de la UB, Dídac Ramírez, publica a El Periódico l’article El que li toca a la universitat. Un article molt clar i ponderat però d’inequívoc posicionament en defensa del model de govern actual. Segur que en resposta a tot l’enrenou causat per la petició de dimissió del president del Consell Social pel Claustre (podeu llegir algunes coses a El valor del Claustre, la petició de dimissió del president del Consell Social i la feina que tindrà ara Artur Mas).

Personalment coincideixo gairebé amb tot el que diu si bé crec que cal millorar la governabilitat. El model actual no permet actuar al rector amb l’agilitat necessària i no m’agrada com es tria al rector. No tinc la solució perfecta però el món que ens envolta té models alternatius que funcionen. Això si, sóc dels que pensa que l’autoritat màxima l’ha de seguir tenint el rector. Reprodueixo l’article del rector de la UB:

La nostra societat viu moments complicats i la universitat és una institució independent que suma a les tradicions del pensament els avenços en les reflexions crítiques i les aportacions a la ciència, cosa que permet afrontar el futur amb força i optimisme.

La responsabilitat dels governs de les universitats és, doncs, consolidar la qualitat de la docència, l’excel·lència de la recerca i l’eficàcia de tots els processos de transferència, que en un context de crisi econòmica amb dificultats de finançament ens obliga a una gestió dels recursos propis encara més bona. Les universitats estan responent a aquest repte amb rigor, amb tranquil·litat, amb eficiència, en definitiva, amb èxit, comparativament parlant.

Des de la Universitat de Barcelona hem vist créixer el nostre reconeixement. La UB és la primera universitat espanyola segons els rànquings internacionals, i aquesta condició ens omple d’orgull, però ens fa sobretot deutors amb la nostra societat d’un compromís de bona gestió, de canvi tranquil i de responsabilitat de govern. Aquest compromís universitari ha d’ajudar a identificar problemes i reptes de la nostra societat i a donar-hi resposta des del pensament científic i la recerca, i també formant persones preparades que puguin accedir al món professional i a la reflexió intel·lectual, amb forces renovades.

Per tot plegat, com a rector de la Universitat de Barcelona i d’una universitat pública, em semblen poc encertades, i fins i tot perilloses, les declaracions i els posicionaments d’aquells sectors i persones que plantegen la separació de la gestió efectiva del món universitari per traspassar-la a gestors o personalitats de prestigi provinents de la gestió privada i nomenats per les administracions públiques.

Crec que ara és el moment d’afirmar amb claredat i contundència: «A la universitat el que és de la universitat». Les nostres universitats són institucions que agrupen sectors complementaris i diferents: alumnat, professorat, persones dedicades a la recerca i personal d’administració i serveis. També s’hi sumen disciplines i perspectives intel·lectuals diverses. Així mateix, les nostres universitats abasten, en un marc de diàleg, tots els corrents del pensament. En un context democràtic s’escullen les persones i els programes, es disposa d’un ampli ventall de gent preparada i amb una gran capacitat per gestionar des dels interessos universitaris, però escoltant i tenint molt present l’entorn social.

El rector i l’equip de govern plantegen programes de gestió que tota la comunitat universitària referenda i que constitueixen, al mateix temps, un compromís i un propòsit de millora. Per tal que això sigui possible, totes les peces han d’encaixar: l’acció de govern, la tasca de gerència, els òrgans de govern, incloent-hi el Consell Social, i les relacions amb les administracions públiques. La comunitat universitària, a banda de les eleccions mateixes, disposa de mecanismes eficaços de control, de suggeriment i de crítica a la feina de govern, com ara les associacions, els sindicats, els col·lectius interns, els òrgans de govern, el contacte amb l’equip de direcció, etcètera. Algú pot pensar que tota aquesta estructura pot ser disfuncional i mancada d’agilitat, però més disfuncional pot acabar sent promoure discursos que plantegin el Consell Social com un organisme alternatiu de gestió, o bé que gerència posi pals a les rodes a la marxa de la Universitat. Un organisme fiscalitzador i d’elecció no democràtica que pot suposar un retrocés en l’autonomia universitària, tal com ha avançat en el darrer període democràtic. No és casual, i en qualsevol cas fa pensar, que des del claustre de la Universitat de Barcelona es demani la dimissió del president del Consell Social. Jo interpreto aquest pronunciament sobretot pel que significa: «A la universitat el que és de la universitat».

El rector és la màxima autoritat de la universitat i, per tant, és el màxim responsable dels seus èxits i també de les seves decepcions. S’ha de respectar i no posar en risc la seva autoritat per garantir un model que funciona i que fa de la universitat pública espanyola una institució en constant creixement i atractiva. En qualsevol cas, crec que s’ha d’actuar escoltant els arguments de tothom, buscant les raons que hi ha en totes les crítiques i fent cada dia millor la gestió i el bon govern. La universitat necessita recursos i autonomia de gestió per fer front al paper que li pertoca. Els falsos debats o les propostes d’intervenció en la gestió de les nostres universitats públiques tenen massa vegades un rerefons polític i ideològic, uns objectius econòmics que ens allunyen del paper que la societat ens ha confiat des de fa molts i molts anys. Cal saber estar. Aquest és el meu compromís amb la Universitat de Barcelona i amb el meu país.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació