Enric I. Canela
En Miquel Duran al seu bloc Edunomia ha estrit una interessant reflexió sobre el finançament universitari, que m’ha impulsat a fer-li un comentari-reflexió que reprodueixo.
Certament, com diu en Miquel Duran, el tema del finançament per resultats en els sistemes universitaris de l’Estat no és cap novetat. El govern autonòmic andalús es proposa establir un sistema en el que els resultats condicionin una part de la transferència que la comunitat atorga anualment a les universitats. Com bé comenta l’autor, tant a la comunitat de València com a Catalunya, fa anys que s’aplica un model en el que existeixen contractes programa que determinen una part del finançament universitari, encara que aquesta part és petita.
També és cert que la ministra d’Educació i Ciència, Mercedes Cabrera, va anunciar al setembre que en el futur una part d’aquest finançament hauria de venir determinat pels resultats i, per tant, beneeix aquest model.
Tanmateix, el problema d’aquests models rau en quines són les mesures de la qualitat. Realment mesuren les millores de qualitat dels serveis universitaris en aquells punts sensibles, o bé es limiten a determinar millores en aspectes absolutament accessoris i que res tenen a veure en la millora del servei públic? Al meu parer estem en aquesta segona situació. Els contractes programa es basen en calcular el progrés de determinats indicadors pactats prèviament entre l’administració i la universitat, i si aquest indicadors no estan ben triats tot i millorar-hi no són cap indicador de progrés. Vull posar un exemple. Imaginem que volem determinar la millora en l’ús de les TIC per part dels estudiants d’una determinada titulació i el que fem és establir un indicador que determini el nombre de PCs per estudiant matriculat. Certament tenir PCs és una eina necessària, però en cap cas mesura la millora en l’ús de les TICs. La universitat millorarà en infraestructures, els estudiants tindran més possibilitats. Potser fins i tot estaran més contents i podran xatejar millor. Però no és això, caldria tenir algun sistema directe de mesura. Tenir PCs és una qüestió de recursos, fer que els estudiants aprenguin és un altre tema. Estar davant d’un llibre no vol dir estudiar. Podem posar múltiples exemples on els indicadors només fan que mesurar eines, de més o menys importància, però no mesuren resultats. Puc dir, sense por a equivocar-me, que les instal·lacions universitàries són, de mitjana, de bona qualitat, s’ha invertit molt, però els resultats que s’obtenen són francament dolents. Les millores en els darrers anys no estan d’acord amb les millores de resultats, jo diria que fins i tot són inversament proporcionals. Bé, deixeu-me dir que en alguns llocs si que hi ha hagut millores, parlo en general.
Ens podem preguntar quina importància té per a una universitat, un centre o un departament obtenir bons resultats, entesos com a titulats ben preparats o una recerca de qualitat? Jo diria que poca, si deixem de banda aspectes més lligats a la vanitat que a l’eficàcia. Cobra menys un professor per uns mal resultats? Tenim el personal en els llocs on pot aportar el millor de si mateix? Com veu es afectada aquesta universitat? En el millor dels casos, amb independència dels projectes de recerca competitius que obtenen els investigadors, en un percentatge que difícilment arriba al 5% del pressupost.
Per a què serveixen els augments pressupostaris? Normalment per a contractar més personal en funció de criteris que poc tenen a veure amb la qualitat.
El tema és molt complex. El finançament universitari hauria de partir d’un rigorós establiment del cost real de referència, en base a paràmetres pactats i no, que depèn de les circumstàncies particulars de cada centre, però que són perfectament conegudes. Cito un exemple: en un centre on el personal és més antic, el cost és més alt a causa de triennis i complements, però es pot perfectament establir quines són les ratios estudiant / professorat o quin és el pla d’ordenació acadèmica que el govern està disposat a finançar. Després establir contractes programa, significatius, basats en els resultats. L’autonomia universitària té a veure amb decidir com organitzar els recursos de la millor manera possible, però en un sistema democràtic no pot implicar la decisió de quants recursos gastar.
El tema és polèmic i això va més enllà del que puc escriure un breu article en un bloc, però al meu parer existeixen problemes bàsics de governabilitat al sistema universitari que impediran, mentre no es canviïn, l’adequada millora del sistema. I avui per avui no veig a cap governant decidit a enfrontar-se amb el sistema per millorar la universitat en els aspectes més sensibles.