Enric I. Canela
He tingut l’oportunitat de llegir l’informe University Systems Ranking: Citizens and Society in the Age of Knowledge publicat pel Lisbon Council i elaborat per Peer Ederer, Philipp Schuller, i Stephen Willms, director i codirectors del Human Capital Center del Lisbon Council.
És un document breu, de només 25 pàgines amb referències, i sintètic. El País ja ha fet dos articles referint-s’hi: Suspens en ciència, matrícula en diversió i La Universitat espanyola, la pitjor de 17 països avançats. El segon dels articles és clar i recull perfectament la síntesi de l’informe.
El rànquing de 17 països és el següent: Austràlia, Regne Unit, Dinamarca, Finlàndia, Estats Units, Suècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, França, Polònia, Hongria, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Àustria i Espanya.
El que és valuós d’aquest rànquing és que no mesura la qualitat intrínseca d’una universitat concreta sinó la seva utilitat social. Així mesura a la inclusivitat (12è), entesa com el nombre de titulats que un país produeix respecte a la població en edat d’estudiar; l’accés (7è), entès com la capacitat del sistema per acceptar i ajudar a avançar els estudiants amb menys nivell procedents de l’educació secundària; l’efectivitat (16è), definida com la capacitat de produir titulats amb competències i habilitats adaptades a les necessitats del mercat de treball del país; la capacitat d’atracció (14è) d’atreure estudiants estrangers; l’interval d’edat (11è), definit com la capacitat del sistema de fer formació continua (mesura l’interval entre 30 i 39 anys); i la resposta del sistema (15è de 15) del país per reformar-se i canviar per adaptar-se. Les xifres entre els parèntesis indiquen la posició de l’Estat espanyol.
Diu l’informe: Per tal de fer millor les coses, Espanya ha de fer més per modernitzar el seu sistema educatiu, anant més en la línia amb les normes europees (un progrés més ràpid en els criteris de Bolonya seria una bona manera de començar). També ha de treballar per abordar l’equilibri entre les matèries que s’ensenyen a la universitat i les competències buscades en el mercat de treball (mesurat pel relativament baix salari que atorga un títol universitari a Espanya).
De fet però cal fer una lectura ponderada d’aquest rànquing. Què mesura? Una mescla de coses, tenen a veure amb la feina de la universitat davant de la societat, res a veure amb la recerca o la transmissió de coneixement. Respon el sistema universitari espanyol a les demandes de la societat, exclosa la generació de coneixement? No.
A diferència del rànquing de Xangai (veure El rànquing de Xangai 2008) i del THE-QS Rànquing (veure Anàlisi del THE -QS Rànguing) o de l’Informe Bruegel, que mesuren principalment recerca, aquest mesura impacte social. En qualsevol cas un fracàs de l’educació terciària espanyola iu del govern espanyol
Bona feina té el Ministeri de Ciència i Innovació per millorar les coses. L’herència rebuda és patètica, més que crítiques el suport màxim si van en la línia correcta.
Clar que potser és preferible no reformar res i ser un lloc molt divertit per a què els Erasmus vinguin a beure bon vi, a la platja, a ballar i a lligar. Pensar en el sou del dia de demà és vendre’s al mercat.