Enric I. Canela
Avui he quedat ben astorat. Llegeixo que, segons algunes fonts, el rector de la UB, Dídac Ramírez, se sent defraudat “perquè ningú està veient la seva tasca de pacificador aguantant els alumnes en les seves aules i evitant que prenguin de forma violenta alguna conselleria”. La mateixa font remarca que el que estan ocupant és un edifici emblemàtic i que Ramírez està tenint “molta paciència” amb ells.
També llegeixo que els membres de l’equip de govern afirmen també que comencen a estar cansats del que consideren una “campanya de desprestigi d’alguns mitjans de comunicació catalans” contra la seva tasca en la gestió de la crisi dels estudiants. Fonts de la UB assenyalen concretament al diari La Vanguardia, rotatiu que està fent un seguiment molt detallat de tot el que passa en el seu edifici més emblemàtic.
Segons aquestes fonts, el diari està aprofitant l’ocasió per carregar les tintes contra l’equip de Dídac Ramírez. Acusen a La Vanguardia d’actuar per interessos partidistes: en les darreres eleccions a rector, va apostar per un altre candidat, Josep Samitier. El rotatiu del Grup Godó va obrir el dijous la seva secció de Societat amb la notícia que el Museu del Prado demana a la UB que garanteixi la integritat de les obres que li va cedir abans del tancament dels estudiants.
Tanmateix, des del rectorat es creu que la publicació d’aquesta notícia es deu a l’interès de caldejar més l’ambient, cosa que des del rotatiu neguen. “Teníem una informació interessant i es va publicar. No hi va haver absolutament cap altra intenció que la de mantenir informats als nostres lectors sobre un tema que porta arrossegant durant tres mesos justos “, diuen des de La Vanguardia.
Potser que digui alguna cosa. Conec a Dídac Ramírez fa un munt d’anys. Hem parlat, discutit, coincidit, discrepat, però per davant de tot haig de dir que és un senyor, una bona persona i un amic. Jo no estic al seu lloc i no sé que hi faria, però no l’envejo. Crec que en la gestió d ela crisi està fent un autèntic sacrifici en benefici del bé de la UB i del sistema universitari català. Que ni ell ni la UB es mereixen determinats comportaments. No sé si el que he llegit té fonament o no, no he parlat aquests dies d’aquest tema amb el rector però si l’he escoltat al Consell de Govern.
Crec també que el paper que està jugant la UB i el seu rector en benefici del conjunt mereixerien un reconeixement. Crec que els mitjans de comunicació han contribuït molt poc en la solució dels problemes que afecten al sistema universitari català. I espero que no sigui cert que La Vanguardia tingui interès algú en escalfar l’ambient. Tampoc no hi guanyarien res.
Benvolgut Enric,
Té raó el sentor rector: no entenc perquè el critiquen. Total, ell fa com en Montilla, gestiona, amb paciència, que diu ell. Cosa, que, traduida al català estàndard, vindria a ser que no mou un múscul, i deixa que les cosis es gestionin soles, no fos cas que ho emmerdesim més.
No seré jo qui defensi La Vanguardia (ja vaig fer un comenatri dient que el seu article era lamentable), però suposo que esperaven que una persona amb una responsabilitat, actués. En la gestió del conflicte, què ha fet?
Deia que milloraria la comunicació amb els estudiants: has vist els cartells sobre el referèndum? això es tot el que faran??
Jordi,
tal com estan les coses, té dues solucions, anar parlant, mantenir la pau, o deallotjar. No hi ha punt mig a hores d’ara.
Anys en darrere vaig estar en conflictes i et puc ben assegurar que no hi ha diàleg possible.
No, encara no he vist els cartells del rectorat, he vist uns dels SEPC.
Ja dic que no l’envejo. Ja saps la meva opinió i no sé que faria ara. si que sé que hagués fet al començament. Ell es va trobar les coses ben embolicades.
Manca de cartells i manca de notícia/banner al web. Fins i tot he viscut vicedegans acadèmics demanant informació als representants d’alumnes, com quina era la pregunta del referèndum. Vull ser positiu, hi tinc moltes ganes, però em començo a neguitejar.
Alumne,
La veritat és que no crec que ens aporti res de positiu. El sentit del referèndum és diferent per a uns i altres. Una persona molt propera em deia que el Pla de Bolonya no permetria trenallar. És una persona que ara fa un parell d’assignatures a l’any. Jo li deia si les plans d’estudi permetien treballar i em deia que no. Jo li contestava, igual, poc canviarà tot.
Bolonya ens donarà més feina a nosalres i poc més. És un canvi de plans d’estudi. No sé per què tanta guerra.