Una universitat anèmica

Enric I. Canela

Ja sembla un tòpic, seguim parlant de retallades pressupostàries a les universitats. El secretari d’Universitats i Recerca ens deia que la reducció de l’aportació de la Generalitat a les universitats podria estar entre el 10% i el 17% depenent de quin sigui l’objectiu de dèficit que el govern espanyol autoritzi al Govern. També que, en el millor dels casos, descomptant la reducció salarial, que equival al 6,5% del pressupost de les universitats i pensant en un increment dels ingressos de les matrícules gràcies als màsters, estaríem parlant d’un import entre un 2% i un 3%.

Algú podria pensar en què això és una bona notícia. Certament. És com si et diagnostiquen una malaltia terminal i et diuen que només et tallaran una cama i et salvaràs. Una bona notícia, però ja no caminaràs bé.

Jo no vull ser tan pessimista, però m’agrada viure en el món real. Val a dir que conec el gran esforç que han fet i fan des de la Secretaria d’Universitats i Recerca per aconseguir que la retallada sigui mínima. Estan sota mínims i l’esforç el valoro i, com a universitari compromès, el valoro, però no per això estic content.

El personal que depèn, directament o indirecta, de la Generalitat de Catalunya i entre ells el personal que prestem servei a la universitat pública catalana, tindrem una reducció salarial superior a la que tenen els assalariats al servei de l’administració de la resta de comunitats autònomes o de l’Estat. Som diferents. Igualment, els que estudiïn a les universitats catalanes paguen i pagaran més que els que ho facin a universitats espanyoles o a qualsevol universitat europea que no sigui del Regne Unit. Les beques són insuficients.

La universitat catalana és bona. Si fem la mitjana dels resultats de les universitats catalanes, estem en bona posició quan ens comparem amb la mitjana d’altres països europeus, no amb les millors, però si fem una comparació qualitat – preu, sortim perdent. A un estudiant de Tortosa li surt més a compte anar a estudiar a Heidelberg que a Barcelona. No és massa normal.

Podem dir que la universitat catalana no aprofita bé els recursos. Segur que els que ho diuen tenen raó, però quan un mira la productivitat científica per euro invertit, estem en els primers llocs. No ho fem tan malament. No és cap consol. És com si en una cursa de classificació per a un mundial, el corredor arriba el 32 i no es classifica i diem, si comptem que no li hem donat de menjar, ha quedat molt bé, ha sortit barat. Fantàstic, però inútil. Si juguem hem de ser-hi. Tampoc vull ser negatiu i dir que el que fem no serveix, i tant! Els nostres resultats són ben aprofitables i els nostres titulats i la nostre recerca està ben considerats.

Si diem que dediquem molt professorat per estudiant, segur que en molts casos serà veritat, però ni som nosaltres els que hem fabricat un sistema educatiu desastrós que amb un sistema d’accés a la universitat que sembla una ONG ni tampoc un model docent on la feina que han de fer assistents tècnics la fan professors. Tampoc som nosaltres els que hem fabricat una funció pública que impedeix la reestructuració.

L’economia de les universitats està basada en un sistema curiós. És com si a una persona li regalen una casa, l’obliguen a mantenir-la, li prohibeixen llogar-la i vendre-la, ha de pagar impostos. L’arruïnen, no hi pot fer res si no és rica. Nosaltres estem lligats de mans i peus per fer moltes coses que ens permetrien millorar i ens treuen els recursos.

Quina és la solució davant d’una reducció de pressupost? Deixar de mantenir instal·lacions? Deixar sense reparar el material? Donar-nos de baixa dels subministraments elèctric, d’aigua, de neteja i vigilància? No renovar els contractes dels investigadors necessaris?

Un any podem fer rendibles alguns recursos patrimonials, però podrem fer-ho més anys? Sembla que no. Dius, bé, em venc el cotxe. Sí, però només me’l puc vendre una vegada.

Jo pertanyo a la UB, és una universitat forta i que té prou prestigi. Ens en sortirem. Els nostres estudiants pagaran més, el nostre personal cobrarà menys, incrementarem ingressos i, estic segur, sortirem més fots d’aquesta crisi, però algú haurà de fer una reflexió per veure si el camí al que ens aboquen és el que li convé al país. Una volta més del cargol pot fer que el sistema universitari català sigui durant molts anys un malalt anèmic.

Sempre és útil comparar. Poso un exemple. Mireu les dades clau de la Universitat Pierre et Marie Curie. És més petita que la UB.