Enric I. Canela
Ahir el diari L’Econòmic em va publicar l’article La recerca, vital per al futur. En vaig fer difusió al meu bloc amb l’entrada Sense inversió pública no hi haurà innovació. Un gran encert citar a Xavier Ferràs perquè això a donat lloc a què ell hagi publicat un excel·lent article amb el mateix nom. Diu: Avui Enric Canela m’ha citat al seu bloc, fent referència a les polítiques d’innovació a Catalunya i a la necessitat d’un sòlid suport públic a les mateixes. M’he permès completar el seu post amb un altre post homònim.
Crec que el gran encert del meu escrit és haver provocat aquet de Xavier Ferràs perquè ens fa una excel·lent descripció del que ha passat a Catalunya en el territori de la innovació. Al final ens diu: La major part d’aquests instruments van desaparèixer o van ser delmats amb l’esclat de la crisi i les inestabilitats polítiques. Esperem que es recuperin molt aviat.
Excepcionalment em permetré discrepar en una cosa. No és només això. Aquestes polítiques, eliminades per la crisi a diferència del que van fer altres països, van ser sempre residuals i poques persones hi creien, Xavier Ferràs sí, per descomptat. Segueixo pensant que els que prenen decisions en els departaments corresponents (avui Economia i Ocupació, però abans altres) mai no han acabat d’entendre com funciona el sistema d’innovació.
Si llegiu amb atenció l’article que motiva aquest escrit i feu memòria veureu que ens cal un canvi de paradigma.
Una nota: Diu que la universitat és encara una entitat massa inflexible perquè la valoració del professorat depèn de les publicacions. Sí i no. Si un observa estructures d’universitats líders en innovació, com Stanford, veu que hi ha personal de nivell, especialitat en “descobrir” les coses que poden ser susceptibles d’un “aprofitament”. Deia en el meu article (La recerca, vital per al futur) que les universitats públiques publiquem 33 articles cada dia. Se n’ocupa algú de mirar si serveixen? No és feina del professorat.
Ostes, quantes coses cal sentir que alteren el sistema límbic de la gent que cada mes hem de lluitar per pagar les nòmines dels empleats.
Senyors i senyores, és el moment d’unir les intel•ligències d’intel•lectuals, empresaris i estudiants com següents actors de la societat del futur. Des de la poltrona i tenir un bon sou cada més d’poden dir aquestes coses i més … poca gent les llegir i els polítics les ignoren per que tenen la paella agafada pel mànec, ahir, avui i per molts a anys més. He deixat d’atendre el curs que dirigeixo Curs Superior en Desenvolupament de la Innovació a càrrecs directius de l’Administració pública, per intentar posar calma i promoure la humilitat, l’harmonia i l’afecte.
Intento estudiar a qui té idees sobre el nou paradigma de la innovació, Xavier Marcet, és un exemple viu i enriquidor sobre és important tema.
Qui denúncia malbarataments amb seguretat encerta en el seu paper de fiscalitzador. Qui vota polítics imperfectes ha estat i és còmplice de la situació. Què cal generar un canvi i el Pensament Innovador, és l’eina amb seguretat per actualitzar l’ortodòxia i la doctrina de gestió en les universitats i en l’Administració Pública, i crec personalment en aquest ordre.
Hi ha indicacions que esperar canvis, és com una “carta als reis mags”. Des del meu distància i valorant la utilitat del meu temps, siguiero “treballar tots” a repartir recompondre responsabilitats i promoure qui (d’antre tots els intel•lectuals de Catalunya) li posa el “cascavell al gat” per d’una manera disruptives objectivar l’eficiència en formar amb “valors ètics socials” a la universitat en el moment de desenvolupar una neteja als quals no aportin aquest “calze necessari” a més d’exigir que els polítics es “formen”. Per a tot això cal passes del confort només pensar i cal baixar a la “sorra” i fer-ho.
Quinze minuts del meu temps en aquest missatge … i no tinc més. Em falta vida per empènyer tot el que volgués “el progrés” per la via de la formació a càrrecs decisors.
Qui denúncia malbarataments amb seguretat encerta en el seu paper de fiscalitzador. Qui vota polítics imperfectes ha estat i és còmplice de la situació. Què cal generar un canvi i el Pensament Innovador, és l’eina amb seguretat per actualitzar l’ortodòxia i la doctrina de gestió en les universitats i en l’Administració Pública, i crec personalment en aquest ordre.
Hi ha indicacions que esperar canvis, és com una “carta als reis mags”. Des del meu distància i valorant la utilitat del meu temps, siguiero “treballar tots” a repartir recompondre responsabilitats i promoure qui (d’entre tots els intel · lectuals de Catalunya) li posa el “cascavell al gat” per d’una manera disruptives objectivar l’eficiència en formar amb “valors ètics socials” a la universitat en el moment de desenvolupar una neteja als quals no aportin aquest “calze necessari” a més d’exigir que els polítics es “formen”. Per a tot això cal passes del confort només pensar i cal baixar a la “sorra” i fer-ho.
Quinze minuts del meu temps en aquest missatge … i no tinc més. Em falta vida per empènyer tot el que volgués “el progrés” per la via de la formació a càrrecs decisors.
Benvolgut Miquel,
Gràcies pels comentaris. Sóc, també, seguidor de Xavier Marcet. Efectivament cal fer, però no tothom té les eines per fer. Discutim amb el Xavier sobre la governaça com a límit a traspassar per fer. No sempre és possible, per traspassar has de poder. Jo puc veure si Gerard Piqué juga bé o malament, fins i tot si hauria de jugar més endarrerit o no, podria fins i tot encertar, però no se’m passarà pel cap sortir al camp a jugar.
Es pot ser un bon observador i no necessàriament un innovador, és pot ser un bon professor i no un bon emprenedor.
No hi tinc la solució encara.
Salutacions cordials