Enric I. Canela
Avui alguna premsa s’ha fet ressò d’un article que la revista Nature Medicine va publicar ahir. Es tracta de Intestinal FXR agonism promotes adipose tissue browning and reduces obesity and insulin resistance (Nature Medicine (2015) doi:10.1038/nm.3760 Received 19 August 2014 Accepted 21 October 2014 Published online 05 January 20). L’autor sènior és Ronald M. Evans director del Gene Expression Laboratory del Salk Institute for Biological Studies.
En aquests treball, en ratolins modificats per ser obesos, amb una pastilla d’un fàrmac, la fexaramina (methyl (E)-3-[3-[cyclohexanecarbonyl-[[4-[4-(dimethylamino)phenyl]phenyl]methyl]amino]phenyl]prop-2-enoate), els investigadors aconsegueixen aturar el guany de pes causat per la dieta, baixar els nivells de colesterol, controlar el sucre en sang i minimitzar la inflamació, alhora que el teixit adipós blanc es transforma en teixit adipós marró i augmenta la termogènesi.
Això ja s’havia vist parcialment amb altres substàncies, però la fexaramina no produeix cap efecte secundari perquè no és absorbit per les cèl·lules intestinals i així no viatja pel torrent sanguini afectant altres teixits i òrgans. La conclusió és que pot ser un magnífic remei per l’obesitat, la resistència a la insulina i, en general, la síndrome metabòlica, tot i que s’ha de ser molt caut perquè nosaltres i els ratolins som força diferents.
La fexaramina s’uneix als receptor RXR de l’intestí. A aquests receptors s’uneixen de forma natural els àcids biliars secretats per la vesícula biliar. L’efecte de la unió d’aquests àcids biliars als receptors és que se secreten més àcids biliars per fer la digestió i es cremen greixos i sucres. Quan la fexaramina s’uneix als receptors es cremen els greixos sense que hi hagi entrada d’aliment.