Enric i. Canela
Finalment, el Parc Científic i Tecnològic de la UdG ha presentat avui un concurs de creditors al Jutjat Mercantil de Girona. Ja vaig comentar al setembre que s’havia aprovat la presentació d’un preconcurs (veure Els parcs científics inviables).
El concurs de creditors té com a objectiu poder renegociar amb l’Estat i els bancs el deute de 41 milions, i així garantir el futur del parc.
Com he manifestat reiteradament, la construcció i consolidació dels parcs científic i tecnològics són inviables si no estan finançades per l’administració. A la curta o a la llarga això haurà de passar si no es volen perdre aquestes eines de desenvolupament.
Enric,
sense entrar a valorar el cas concret de Girona, amb qui tenim especialment bones relacions des de la meva universitat i quina feina apreciem moltíssim, no crec del tot correcte deixar en mans de l’administració la responsabilitat de fer viables els parcs científics. Penso que l’eclosió, tan positiva, de la recerca a casa nostra no ha estat gestionada amb criteris racionals de sostenibilitat i ara els què acaben pagant són els investigadors de base que es queden sense les estructures que els havien acollit, simplement perquè els promotors i gestors d’aquestes no han estat a l’alçada amb la seva feina, sovint, de la qualitat científica dels investigadors que integraven els seus centres.
Pensar ara que l’administració és la responsable única no fa bé a l’estructura de la recerca del país. És clar i demostrat que l’administració no arriba a posar els recursos que a d’altres països referents es posen en recerca, però també és cert que el sector privat d’aquest país no arriba a uns mínims decents d’inversió en R+D. És aquest món privat el què hem d’incentivar a posar els recursos, en especial pel què fa als parcs científics. Penso que els promotors i gestors dels parcs no van saber dimensionar aquesta manca d’inversió privada i es va començar la casa per la teulada.
Jordi
Llarga discusió…
S’han fet autèntiques barbaritats en els darrers anys. L’època del diner facil (públic i privat) ha creat moltes bombolles (una d’elles, la bombolla dels parcs científics). Però ara estem a l’altre extrem: un parc científic ha de crear externalitats econòmiques (la primera, llocs de treball de qualitat), no cash flow. Un parc tecnològic ha de ser un element atractor d’inversió estrangera, ha de configurar un ecosistema innovador on proliferin les interaccions i sorgeixin nous projectes, ha de generar marca de país… I tot això és responsablitat bàsica del sector públic. El mercat no té perquè fer-ho, i no ho farà (més enllà de pures operacions immobiliàries)
Responc aquesta qüestió com la veig. L’administració no és l’única responsable, ni de lluny. Tanmateix no em puc imaginar a Europa un parc fet sense acord de l’administració i sense un pla de negoci mínimament consensuat.
Un parc no és ni serà un negoci a casa nostra. No pot ser-ho perquè és poc raonable pensar que el cost de construcció d’estructures complexes es pot carregar sobre uns usuaris que el que volen és fer viable un projecte d’R+D. Un parc pot ser moltes coses, però el que no és ni pot ser és un lloc amb moltes funcionalitats i equipaments cars on llogarem espai a una empresa de fer fotocòpies, per dir alguna cosa. Seran empreses, probablement start up o spin off que necessitaran deixar anar (invertir) molts diners.
La següent consideració és: quants parcs requereix Catalunya? No entro en com es prenen les decisions, però alguna cosa hi té a veure l’administració.
És interessant mirar que han fet a Londres. Allà tenen tres bioincubadores.