Enric I. Canela

El 27 d’abril el Parlament va aprovar modificar la Llei 1/2003 d’Universitats de Catalunya. La modificació es va publicar al DOGC del 16 de maig. La llei que modifica la llei d’Universitats és fruit d’una ILP promoguda per estudiants i amb el suport d’altres col·lectius de la comunitat universitària, que va iniciar el seu camí amb la primera recollida de signatures el 14 de febrer de 2019. El Parlament ja havia aprovat al 2016 una moció per reduir els preus de les matrícules i amb aquesta ILP es volia garantir que el Govern ho faria.

El text aprovat diu diverses coses declaratives de caire social i indica que els preus dels serveis administratius universitaris han de tenir una tarifació social, però el que és més immediat i de més impacte mediàtic i pràctic és una disposició transitòria que diu:

Reducció dels preus públics dels serveis acadèmics universitaris

Els preus públics dels serveis acadèmics universitaris s’han de reduir, de manera progressiva, durant els tres exercicis econòmics següents a l’aprovació d’aquesta llei, fins a assolir un únic preu en els estudis de grau igual o inferior al preu més baix dels fixats pel Decret 300/2021, del 29 de juny, pel qual es fixen els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya per al curs 2021-2022 (17,69 euros), i un únic preu en els estudis de màster igual o inferior al 70% del preu fixat pel mateix decret (igual o menor 19,369 euros). Les reduccions anuals que es facin han d’anar acompanyades dels recursos suficients per a assumir aquesta mesura sense perjudicar l’estabilitat pressupostària ni la prestació del servei per part de les universitats. (Els importes entre parèntesis els he introduït jo, la resta és, a tenor literal, el que diu el DOGC).

La història dels preus de les matrícules universitàries és complicada. La diferència entre l’ensenyament preuniversitari i l’universitari és l’obligatorietat. Pel fet de ser obligatori, per accedir a l’ensenyament preuniversitari cal pagar una taxa, mentre per accedir a la universitat un preu públic. O sigui, parlar de taxes quan es fa referència a les matrícules és un error, habitual. Millor referir-se a preus de les matrícules.

La llei de l’estat de taxes i preus públics diu que les taxes tendiran a cobrir el cost del servei, però que es tindrà en compte la capacitat de qui l’ha de pagar, mentre que el preu públic ha de cobrir, com a mínim, el cost del servei (es considera poder obtenir un benefici) i si hi ha raons que ho aconsellin es pot fixar un preu menor sempre que s’acompanyi la subvenció diferencial, que, afegeixo, cal fer constar en la memòria pressupostària corresponent.

Això va fer que es penses en establir el cost de cada titulació concreta (ara grau i màster) segons disciplines. Durant un munt d’anys s’ha portat una política absurda, en part condicionada per Madrid, sobre costos de la universitat i preus a cobrar. Un despropòsit total que, recentment, ho va embolicar el nefast ministre Wert. Tot plegat s’ha barrejat sempre en discussions sobre l’equitat i sobre la necessitat de recursos de les universitats per cobrir la manca de finançament de la Generalitat.

Tots els països mantenen econòmicament una part important de la universitat ja sigui per subvenció directa, ja sigui per transferències via beques i ajuts a les famílies. Els graus de subvenció són diversos com es pot veure a la taula de més avall (extreta d’Education at a Glance 2021, taula de l’apartat C3 de la pàgina 256). Són dades estadístiques de l’any 2018.

L’esforç públic espanyol i el portuguès estan a la cua de la Unió Europea. S’ha de tenir en compte que aquí s’inclouen les universitats privades. Una part de l’ensenyament universitari el cobreixen les universitats privades, que no les finança l’administració pública. Imagino que Catalunya no s’allunyarà gaire dels valors espanyols.

Si ens centrem en el sistema de beques i preus de matrícula, és a dir el sistema públic, les matricules són elevades i les beques espanyoles no gaire abundants. A Catalunya les matrícules són relativament més cares, de les més cares de la Unió Europea, i les beques més elevades que la mitjana espanyola, amb un millor efecte redistributiu. Opinions polítiques hi ha per tots els gustos i models també. En alguns països, les matrícules són gratuïtes i els estudiants reben un ajut per viure. Alguns economistes dient que d’aquesta manera els pobres financen els rics i altres opinen que és la millor manera de fer política social i reforçar l’economia del coneixement.

La meva opinió és que en un país on la matrícula sigui gratuïta i els estudiants rebin un ajut, si suspenen sense una causa major que ho justifiqui, haurien de pagar

Pel que fa a Catalunya, segurament calia deixar de ser líders en el preu que paguen els estudiants per accedir a la universitat. Millor altres lideratges.

Un altre aspecte que jo considero gravíssim és la diferència de preu entre uns i altres ensenyaments. Com comentava abans, això ve pel fet de la definició legal conforme s’hauria de cobrir el cost i, en tot cas, subvencionar la diferència respecte al que es cobra.

A partir d’aquí s’ha especulat, més que fer una comptabilitat de costos pública i homologada, sobre el que costa la docència universitària globalment. Els costos es calculen i no es discuteix sobre si són llebrers o conillers. Hem passat més de vint anys parlant de costos i no calculant-los. Mentre, les administracions han comés un error en assignar tot el cost de la universitat a la docència quan no és cert. La despesa més elevada de la universitat és el cost del personal. El professorat dedica una part de la seva jornada, en general no arriba al 50%, a la docència i la resta la dedica a altres activitats universitàries, preferentment la recerca. Igualment, hi ha personal d’administració i serveis exclusivament dedicat al suport a la recerca. No tindria sentit relacionar la matrícula que pagarà l’estudiant amb el cost de la universitat inclosa la recerca. No puc estar-me d’afegir que trobo insòlit que Catalunya no disposi encara d’un sistema modern i homologat de costos, comú a tot el sistema universitari. És una peça més del sistema de transparència que hauríem de tenir i que reclamo.

Vist que no podem basar la matrícula amb el tema de costos, és exòtic que uns ensenyaments siguin més cars que uns altres. A Catalunya avui els tenim agrupats en grups, teòricament segons el que costen, i fem pagar a l’alumne segons el grup. Deixeu-me dir que les universitats eren favorables a tenir els seus ensenyaments en els grups més cars perquè cobraven més matrícula. Recordo, en primera persona, com fa uns anys es van incorporar un conjunt d’ensenyaments en el grup més car per dotar de més recursos una universitat.

Per citar alguns exemple, el grau d’absurd arriba al fet que la Bioquímica està en el grup B, mentre que les Ciències Biomèdiques en el grup C, més car. Això és perquè el nom conté la paraula “mèdiques”. També sabem que la Química, que és bastant més cara que la Enginyeria Química, està en el grup B i l’altra, que té la paraula “Enginyeria” en el C. Totalment absurd i qui paga les conseqüències és l’estudiant.

Per això haig de felicitar la consellera de Recerca i Universitats per haver agafat i solucionat aquest problema. Estava madur, però era complicat fer-ho sense afectar els recursos de les universitats.

Jo especialment m’alegro perquè s’ha eliminar aquest greuge absurd entre estudiants. Per altra banda, s’està intentant que hi hagi titulats STEM i fins ara tenen la matrícula més cara.

Esperem ara que es culmini el traspàs de les beques i que amb recursos propis es pugui acabar de definir una política de suport als estudiants universitaris, però també demanaria una exigència en els resultats.

Indicadors de costos reals i rendiments són una exigència. La transparència i el retiment de comptes fa lustres que espera.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació