Crònica d’un fracàs o Montilla independentista

Enric I, Canela

Abans d’ahir vaig escriure Els traspassos o com fer el ridícul i no morir en l’intent, un comentari sobre l’espectacle de la reunió de la comissió bilateral Estat – Generalitat. Els diaris n’han parlat a bastament quest dies del tema. Avui mateix l’AVUI ha dedicat un ampli espai al tema, el titulava: 72 hores de tensió. En aquest article es descriu com es van anar succeint els contactes entre el Govern de Madrid i el de la Generalitat i fàcilment es dedueix que qualsevol imbècil podia haver previst que el desenllaç no seria favorable a Catalunya, no només això, es preveia que farien el ridícul. Tot i així es va fer la reunió, i com que no considero imbècils als conseller de la Generalitat, la meva postura és molt crítica amb el Govern, per això del meu dur comentari. Una cosa important en un partida com aquesta és no quedar com uns babaus i, en aquest cas, anar a la reunió, amb els previsibles resultats, era tenir tots els números per fer el babau. Valia més esperar uns mesos a tenir aquestes “valuoses” competències aconseguides, demostrar fermesa i estalviar-se l’espectacle. Són maneres de veure la política.

Al costat d’aquest article, al mateix AVUI, apareix un altre que titula: ERC veu avalada la seva aposta per Montilla. A l’article hi apareix: Abans de la reunió de la comissió bilateral Generalitat – Estat de dijous, eren molts els dirigents republicans que explicaven en privat que finalment a Montilla se li acabaria la paciència i que s’acabaria plantant davant de la paràlisi del PSOE pel que fa al desplegament de l’Estatut. És per això que la negativa del president de la Generalitat a acceptar les condicions que plantejava el govern espanyol per al traspàs i la tensió dels últims dies per la marxa de les negociacions entre executius han caigut tan bé a la cúpula republicana, que defensa l’acord de govern amb Montilla a pesar que una part de la militància no n’és partidària.

Cada gest de Montilla dóna arguments als republicans, que no amaguen la seva satisfacció, sobretot perquè només falten dos mesos per a les eleccions generals.

Montilla no és català de naixement, és català d’adopció. Montilla no és independentista, el seu plantejament no és d’aquest món, és federalista a l’Estat espanyol, o sigui sembla que creu en un projecte impossible. Jo soc dels que crec que Montilla és una persona molt intel·ligent, més que molts altres polítics en actiu. També crec que Montilla adopta una posició en part similar a la de Tarradellas, dir que les coses van pel bon camí quan són un fracàs manifest, però a diferència del que passava amb Tarradellas, els fets deixen clar el desastre.

Igual tenen part de raó els republicans. Podria ser que Montilla, president de la Generalitat, se li acabarà la paciència definitivament. Ara Montilla demana paciència perquè el traspàs de Rodalies no ve de dos o tres mesos. Té raó. No ve ara d’uns dies, el problema no és aquest, és la situació en què queda el president espanyol i el PSOE en conjunt (PSC inclòs). Els governs amics no van a en lloc, val més ser menys amics, hi ha confiances que maten.

Les properes eleccions són ben interessants. Artur Mas va dir que cal que el pròxim 9 de març els catalans “recuperin l’esperit” de la manifestació de l’1 de desembre i votin en contra del PP i el PSOE com a càstig “pel seu menyspreu ” a Catalunya.

És evident que un PSOE guanyador però feble al Congrés és la millor opció per Catalunya, especialment si els partits catalans adopten una posició conjunta en defensa de Catalunya

Jo estic convençut que Montilla és lent en prendre posicions radicals, però quan les pren és dur com una roca. I si se li acaba la paciència definitivament podria esdevenir un independentista més. Potser això és el que espera ERC i per això va fer l’aliança estratègica del tripartit 2.