La Vanguardia que aquests dies està decidida a parlar de la universitats. Publica un editorial titulat: La marca Universitat de Catalunya
La marca Universitat de Catalunya
Els vuit rectors de les universitats públiques catalanes han engegat un projecte de col·laboració que denominen Universitat de Catalunya. A través d’aquesta marca, es tracta de construir un nou model universitari, més competitiu a Espanya, a Europa i en el món, a força de potenciar les estratègies comunes sense que els centres renunciïn a la seva identitat. És a dir, avançar en la qualitat docent, en la capacitat de recerca i, en fi, en convertir-se en un motor d’excel·lència, com la societat espera de la universitat.
En una trobada organitzada per La Vanguardia amb els vuit rectors universitaris, aquests han posat en evidència que aquest insòlit consens dels principals gestors de la més alta instància docent d’aquest país no només no conta amb el decidit suport del Govern, sinó que existeix la sensació que es posen pals en les rodes per a frenar un projecte que, per altra banda, va en l’adreça dels principis i la reformes previstes en la declaració de Bolonya.
Quan l’actual Govern va decidir suprimir la Conselleria d´Universitats perquè els centres depenguessin orgànicament d’un comissionat en la Conselleria d´Innovació, Universitats i Empresa, vam alertar sobre el risc que deixessin de ser una prioritat política. Es va argumentar llavors que es tractava d’una qüestió orgànica, gairebé semàntica, ja que l’Executiu i la conselleria estaven obstinats a donar a la universitat la importància que mereix. Ha passat poc més d’un any, i aquell temor es ratifica. Els mateixos rectors afirmen que “la universitat no és prioritària” per al Govern. És més, acusen a la conselleria de no complir les expectatives creades i posen com exemple que aquí s’inverteix entre 6.000 i 7.000 euros per estudiant i any, una tercera part del que es gasta a Holanda, Gran Bretanya o Dinamarca, amb una renda per càpita similar a la de Catalunya.
Però no és únicament més finançament el que es reclama del Govern, sinó una major implicació política. Consideren de forma unànime que la universitat catalana està falta de lideratge polític que aporti reflexió, objectius, continguts i criteris. Es lamenten que, quan es prenen decisions, es fa a corre-cuita. De fet, tot just s’ha avançat en la definició del model d’universitat pública, i tampoc en la relació entre els centres d’investigació d’excel·lència i les universitats.
Aquest últim és un punt crucial. El coneixement és bàsic en la societat contemporània. En canvi, els rectors es lamenten, i amb raó, que a la universitat no la hi considera com el primer agent d’innovació. S’ha renunciat al paper fonamental de la universitat en la recerca bàsica, per posar l’accent en centres de recerca i d’excel·lència externs a la universitat. Un perill que els rectors temen que quedi definitivament implantat a Catalunya mitjançant el futur Pacti Nacional per a la Recerca.
Tot això duu a considerar la possibilitat que la universitat passada a ser un organisme de segona divisió, gairebé com mer expenedor burocràtic de títols i que l’activitat investigadora acabi per desaparèixer dels centres públics perquè, des del punt de vista legislatiu, és més fàcil crear una fundació per rebre fons per a la recerca que organitzar centres competitius des de la universitat.
Per aquestes i altres qüestions, com la docència, la lluita contra l’endogàmia universitària (un esforç realment important), la relació universitat – empresa, o la necessitat de formar ciutadans amb capacitat crítica és pel que els rectors de les vuit universitats públiques catalanes han engegat la marca Universitat de Catalunya. El que demanen és que el Govern es posi les piles i lideri aquest projecte. Una petició raonable i assumible.