Enric I. Canela
El dia del casament és un bon article de Míriam Díez Bosch. No parla de res del que comento normalment en aquest bloc, però si escriu una cosa que vull repetir.
Escriu: Fer esperar és una manca d’educació. Arribar tard és una declaració d’intencions en què implícitament donem a entendre que el nostre temps és més valuós que el de les persones que ens esperen.
Potser gravi aquesta frase a la porta de totes les sales de reunió a les que vaig. La gran majoria de persones arriba tard sense disculpar. A tothom li por passar endarrerir-se, sempre hi pot haver una causa, però rares vegades hi ha alguna altra que el que diu l’autora. Inconscient però és mala educació.
Els deu minuts de cortesia són un indicatiu de pobresa social. Per què haig d’esperar al mal educat? Si algú truca i ho diu, l’esperem altrament no.
Completament d’acord. La impuntualitat és un vici arreladíssim a la vida acadèmica. I no només a les reunions, sinó especialment als terminis establerts per als compromisos. Un exemple: participo en una obra col·lectiva i dos anys després de passat el termini (que vaig complir amb sang i suor) encara hi ha col·legues que no han lliurat la seva part. El problema és que al final l’únic perjudicat és el que compleix, que queda com un idiota, i no pas la romeguera, que encara rep agraïments.
Xavier,
Les hores de la vida dedicades a esperar mal educats són incalculables. L’educació és un bé perdut.