Enric I. Canela
La glucosa és el principal nutrient de les nostres cèl·lules i l’organisme treballa per tal que mai no en manqui. En situació fisiològica, hi ha un subtil equilibri que manté la seva concentració en sang sempre dins d’uns límits (entre 74 i 106 mg/dl en dejú). Si n’hi ha massa, la retira a l’interior de les cèl·lules on s’acumularà en forma de glucogen o es convertirà en greix, si en manca transformarà el glucogen en glucosa i en fabricarà de nova a partir d’altres substàncies de l’organisme. Alhora també obté part de l’energia que necessita dels greixos i les proteïnes. Massa poca glucosa, hipoglucèmia, mata; un excés de glucosa, hiperglucèmia, mata lentament. Ens cal, doncs, mantenir la seva concentració controlada.
Totes aquestes operacions bioquímiques les regulen sensors, neurotransmissors i hormones. Els sensors detecten la concentració de glucosa circulant i, segons el cas, les hormones i neurotransmissors donen les instruccions necessàries per incrementar o disminuir la concentració de glucosa.
Com és obvi, després dels àpats circula més glucosa per la sang. La glucosa entra al fetge que la transforma en glucogen i l’emmagatzema com a reserva. Emmagatzemem un màxim de 100 g de glucogen. Aquesta quantitat varia en funció del pes del fetge. Per la seva banda, la insulina, una hormona que secreta el pàncrees, fa que entri al múscul i allà també es converteix en glucogen, un màxim d’uns 400 g, també depenent de la massa muscular total. La insulina també fa que la glucosa entri al teixit adipós on es transformarà en àcid palmític i tot seguit en greix. Després, durant el dia, la glucosa es va consumint i quan baixa la concentració per sota d’un determinat nivell tenim gana i mengem.
Durant la nit es va consumint la glucosa que s’allibera del glucogen hepàtic de reserva i nova glucosa que el fetge forma a partir d’altres substàncies de l’organisme. A la matinada s’acaba el glucogen i s’està en una situació de lleugera hipoglucèmia. Abans de despertar-nos, una hormona que es diu cortisol secretat per les càpsules suprarenals, el principal glucocorticoide, prepara el cos per a la feina diària. El cortisol fa que es formin més eines bioquímiques per formar nova glucosa a partir d’altres substàncies de l’organisme. Tenim una hormona principal, també pancreàtica, que és la que dona les instruccions per a què aquestes eines sintetitzin las glucosa. El cortisol i l’adrenalina l’activen, és el glucagó, amb funció en part oposada a la de la insulina. Si se’n forma massa, la insulina actua per eliminar la glucosa excedent.
Simplificant molt, quan sobra glucosa al torrent sanguini entra al fetge i, a més, la insulina la fa entrar al múscul i al teixit adipós. On s’acumula en forma de glucogen i greix. Si al fetge ja tenim tot el glucogen que podem acumular, és formen greixos de reserva. Quan manca glucosa circulant, per a què els teixits no passin “gana”, el glucagó “ordena” al fetge que tregui el glucogen i formi glucosa i que en fabriqui de nova.
Quan estem en una situació d’estrès necessitem energia. Un ensurt, situació de lluita, etc. L’organisme respon, i l’adrenalina i la noradrenalina es mobilitzen per tal que, entre altres coses, mobilitzem glucosa. La noradrenalina també fa que s’alliberi cortisol i el cortisol activa també la producció de glucosa.
A les persones diabètiques els passa que, per algun defecte, la insulina no transmet bé els senyals i els teixits no la capten bé i s’acumula en la sang; és la hiperglucèmia. La hiperglucèmia és molt perillosa. Les persones diabètiques sovint no poden contrarestar l’efecte matinal del cortisol amb insulina i tenen una hiperglucèmia, és el “fenomen de l’alba”. Es considera que hi ha diabetis quan la concentració de glucosa en dejú és superior a 125 mg/dl. Tanmateix, hi ha una situació en la que la glucosa està per sobre del límit superior de la concentració de normalitat, 106 mg/dl, sense arribar a la situació de diabetis. És considera que hi ha prediabetis. És una circumstància no patològica, però que requereix atenció.
La diabetis ocasiona danys a l’organisme per la capacitat de la glucosa (o altres sucres com la fructosa, la galactosa o la mannosa) d’unir-se per reaccions espontànies a les proteïnes. Forma els productes finals de glicació (els AGE). La reacció per la que té lloc aquesta unió es coneix com a reacció de Maillard, és la glicació de les proteïnes, és a dir la unió d’un sucre reductor a una proteïna. Una reacció ben coneguda a la cuina. La reacció de Maillard té lloc quan sucres i proteïnes reaccionen duran el cuinat i es formen unes substàncies denominades melanoïdines que confereixen atractives propietats organolèptiques als aliments.
A l’organisme l’excés glucosa en contacte amb les proteïnes també ho provoca. Deteriora la funcionalitat de les proteïnes afectades, les fa defectuoses o inútils. Això dona lloc a complicacions en la diabetis, com són els processos inflamatoris, neurodegeneració, insuficiència renal, danys vasculars, dany a la retina, problemes del sistema immunitari, i resistència a la insulina, cosa que agreuja la diabetis. La retinopatia diabètica, produïda per la unió de les proteïnes dels vasos sanguinis de la retina amb els sucres, és causa de ceguesa o greus alteracions de la visió en el diabètics, és una de les patologies més evidents de la diabetis.
Alguna d’aquestes coses també els passen en menor grau a les persones d’edat avançada, encara que no hi hagi un excés de sucre. Les proteïnes que tenen una vida molt llarga es van combinant amb els sucres al llarg dels anys i es deterioren irreversiblement.
Una forma de controlar si hi ha glicació de les proteïnes o no és determinar la concentració d’hemoglobina glicada. Els glòbuls vermells tenen una vida d’uns 3 mesos. Es controla periòdicament. Sempre té lloc aquesta reacció espontània i una petita quantitat d’hemoglobina es deteriora per la unió dels sucres. Com que l’hemoglobina es recicla trimestralment, els valors de normalitat haurien d’estar entre el 4 % i el 6 % i no augmentar. Quan aquest valor s’incrementa, ens haurem d’amoïnar i mirar de posar-hi remei. Un valor entre el 6 % i el 6,4 % ens indicaria prediabetis.
És destacable que el cortisol, que ens prepara al matí la maquinària per produir glucosa i poder fer la feina diària, segueix un ritme circadiari. La concentració és mínima durant la nit i assoleix un màxim a les nou del matí, per tornat a decaure lentament. Segueix un patró invers al de la melatonina. Sembla que la serotonina seria un desencadenant de la formació de cortisol.
A més, les cèl·lules productores d’insulina, glucagó i somatostatina, les cèl·lules β-, α- i δ, respectivament, dels illots de Langerhans, agrupacions cel·lulars del pàncrees, tenen receptor de melatonina. És a dir, la melatonina estaria implicada en la producció d’aquestes hormones. Diversos estudis indiquen que un augment dels nivells de melatonina circulant condueix a una regulació a la baixa de la secreció d’insulina i viceversa. O sigui que quan cau el sol tindrem una menor producció d’insulina i la ingesta de glucosa provoca una augment de concentració en sang superior a la que provocaria la mateixa ingesta al matí i que es trigui més a assolir les condicions de normalitat. Un mateix aliment implicaria una càrrega glucèmica més gran al vespre que al matí.
Això ens diu que en la secreció d’insulina o glucagó, impulsats per les condicions de dejuni d’alimentació i reflectits per canvis ràpids en els nivells de glucosa en sang, hi ha un mecanisme addicional regit pels ritmes circadiaris. La secreció d’insulina i glucagó tenen un ritme horari que es superposa al que causen els àpats i el dejuni. Aquests ritmes garanteixen l’adaptació òptima de les dues hormones en anticipar, mentre descansem, el que es requerirà posteriorment.
Una conclusió que hauríem de treure és que els àpats igual que el descans nocturn s’han d’adaptar als ritmes naturals. Menjar massa i anar al llit massa seguit és dolent. I millor si allunyem els hidrats de carboni de les darreres hores del dia.
Hola, Enric, molt bé l’article, i útil per als diabètics tipus II com un servidor. Adjunto l’adreça d’un article de divulgació que vaig publicar sobre el mateix tema ara fa deu anys,, més elemental, i que potser serveix a algú.
Espero que t’interessi.
Claudi
L’adreça de l’article:
https://www.yumpu.com/es/document/view/13839731/dadiabatic-a-diabetic-universitat-de-barcelona
Moltes gràcies Claudi. No sé ni com, aquests missatges havien quedat als llims i en posar una versió nova del WordPress han aparegut.