El sistema de salut català està en crisi. No és nou, segons algunes opinions qualificades que he sentit, el sistema de salut està rebent una pressió similar a la que rebia abans de la pandèmia de la COVID-19. Recordem notícies dels telenotícies en les que ens parlaven del col·lapse en els centres d’atenció primària i la manca de capacitat dels professionals per atendre la gent. Recordem que va haver-hi un debat sobre el nombre de pacients que havia d’atendre un metge. El dia 28 de novembre de 2018, després de moltes tensions públiques, es va signar un acord propiciat per la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en el treball, entre l’empresa, que era l’ICS, i els treballadors. Era sobre “la millora de la sobrecàrrega assistencial”, sobre “la conciliació de la vida familiar/social i laboral”, sobre “el manteniment de l’estabilitat laboral”, sobre “les retribucions”, sobre “el personal que presta els seus serveix a l’ACUT”, sobre les mesures específiques per a professionals d’odontologia“”, sobre “la gestió autònoma dels equips en termes organitzatius”, “clima laboral”, i sobre “l’acció de futur”.
Després d’això va haver-hi el compromís de fer entre 25 i 28 visites presencials per jornada i unes sis de telefòniques. Fixaven uns 12 minuts per visita presencial i sis per a les telefòniques.
No sembla que les coses hagin funcionat prou bé, perquè l’octubre del 2020 els metges, esgotats pel pic de la COVID-19, van tornar a protestar. Les coses van continuar malament i el 2022 i el 2023 seguia la crisi per manca de personal, recuperació de les condicions de treball prèvies a la pandèmia i reversió de les retallades. Els MIR estaven indignats. No només això, personal d’infermeria i tècnic de suport també s’han mobilitzat.
Recordo èpoques passades en les quals es parlava de la meravella del sistema de salut català, quan la gent deia que millor el sistema públic que qualsevol mútua. Certament, a banda d’un reconegut prestigi de la medicina punta, és a dir, per les coses “complicades”, l’atenció primària era bona.
El desastre, del que no ens hem sortit, va ser quan es van practicar dràstiques retallades entre el 2008 i el 2022. Es va reduir el pressupost sanitari un 22%, amb el tancament de sales d’operacions i reducció de llits i de plantilla. Les coses van començar a canviar, en positiu, el 2017. Sense fons COVID encara no hauríem arribat al pressupost que hi havia el 2009. Indubtable la qualitat humana i professional del conseller actual i de l’anterior. Un conseller no pot solucionar això, però si pot fer altres coses que comentaré més tard.
És evident que qualsevol augment sobtat del nombre de visites als consultoris i a urgències, especialment si coincideix amb vacances porta el sistema al col·lapse. És on som. Ara la cosa, després de la pandèmia, s’ha convertit en obsessiva, els components del sistema sanitari estan cansats i nerviosos. Portem un tapaboques sense criteri. He anat al dermatòleg amb la cosa a la boca, el metge se l’ha posat quan m’ha vist portant-la, ell la tenia fora i se l’ha tret mentre ens acomiadàvem. A més, ara patim el càstig dels telenotícies, hem deixat provisionalment de parlar de la secada cada cinc minuts per parlar de la grip. Serveix la mascareta per a alguna cosa? Controvertit. Una revisió recent de la Biblioteca Cochrane, indica que fer servir el tapaboques té un impacte reduït o nul (1). Cert que en llocs tancats i amb malalts, com una sala d’espera d’una consulta mèdica, si la gent que té tos i esternuda porta la boca tapada, ens estalviarem alguna escopinada, però el virus circularà igual. El que cregui que una mascareta quirúrgica atura un virus…
Jo diria que com a país, a banda de les dèries ciutadanes i periodístiques, tenim un problema estructural i un altre de criteri, de visió. El problema estructural és l’evident manca de recursos per a una població cada vegada més envellida i, també, cada vegada més habituada a anar a urgències per un esternut. Els recursos depenen del pressupost i això és sempre complicat.
El problema de criteri és la total manca de medicina preventiva. Demana pocs recursos, només intel·lectuals. L’única cosa que el sistema ha incorporat són les vacunes. Més vacunes i menys malalts. No soc en absolut un negacionista, però no crec que basar la prevenció en les vacunes sigui el més adient ni raonable.
Fa ja molt que vinc parlant d’enfortir el sistema immunitari. Ja al poc de trobar-nos al pic de la pandèmia, el 12 d’abril de 2020, vaig escriure Elucubracions sobre la vitamina D i la COVID-19. Amb prudència, declarava la necessitat de treballar el tema del sistema immunitari i defensava, com ho he continuat fent i així continuo, la necessitat de prendre la precaució de preparar el sistema immunitari per defensar l’organisme dels patògens. No repetiré el que deia aleshores ni el que he escrit en la sèrie d’articles sobre els quals he fet referència a aquest tema (a sota teniu la relació (2)). Insistiré en la necessitat de prendre, sistemàticament a les anàlisis clíniques els valors de 25-hidroxivitamina D3 (25-hidroxicolecalciferol o calcidiol o calcifediol) i de 1,25-dihidroxivitamina D3 (1,25-dihidroxicolecalciferol o calcitriol) en el sèrum.
La vitamina D3 (colecalciferol o calciol), que podem formar a l’organisme o prendre com a suplement, es transforma al fetge en 25-hidroxivitamina D3. Al ronyó, quan es requereix, es transforma en la hormona activa, 1,25-dihidroxivitamina D3. Quan els metges observen un dèficit marcat o un problema de malabsorció, recepten 25-hidroxivitamina D3,
La correlació entre malalts i nivells d’aquestes substàncies en sèrum podria fer-nos reflexionar sobre com actuar. La gestió de les dades recollides evidenciaria que els valors que es consideren idonis són baixos i, com posen de manifest diversos informes, cal augmentar bastant la concentració de vitamina D circulant.
Des del meu darrer escrit s’han publicat més estudis sobre la vitamina D, per no allargar-me més, no els tracto ara, ho faré un altre dia. Les publicacions que van sortint em donen la raó.
No oblidem el zinc i els seus efectes antivírics (El zinc, discret defensor de la nostra salut; Les meravelles del zinc), la vitamina C i l’acetilcisteïna.
Ja sé que totes aquestes coses no les paga l’ICS i crec que els metges del sistema no poden receptar-les. El que si pot fer el departament de salut, és treballar en la prevenció. Primer, formar una mica millor els metges en tot el que té a veure amb la micronutrició. No s’estudia a la carrera, la bioquímica, a primer de carrera, és pràcticament una desconeguda. No ho han de saber tot, no passa res, però caldrien professionals que sí que en sàpiguen per fer formació a la gent.
La nutrició i, especialment, la micronutrició són grans desconegudes. No formen part del que la sanitat pública tracta.
Una política de país que solucioni això és obligada. Necessitem amb urgència un canvi de política.
1.- Physical interventions to interrupt or reduce the spread of respiratory viruse; Jefferson T, Dooley L, Ferroni E, Al-Ansary LA, van Driel ML, Bawazeer GA, Jones MA, Hoffmann TC, Clark J, Beller EM, Glasziou PP, Conly JM. Cochrane Database of Systematic Reviews 2023, Issue 1. Art. No.: CD006207. DOI: 10.1002/14651858.CD006207.pub6
2.- A molta gent gran li manca vitamina D, La desconeguda vitamina D, Allargar la vida és impossible, endarrerir la mort sí, La vitamina D i la bona salut, Baixos en vitamina D, La hipertensió i la vitamina D, Elucubracions sobre la vitamina D i la COVID-19, Certeses i incerteses de la COVID-19, COVID-19 a les fosques, Protegiu-vos dels danys del SARS-CoV-2, Un sistema immune fort protegeix contra les infeccions, Confirmen l’eficàcia de la vitamina D contra la COVID-19, La vitamina D té premi, Rejovenir el sistema immune, La vitamina D3 prevé les infeccions, És vitamina D, estimat Watson
Gràcies per dir el que dius. Sense prevenció no és medicina. Si no s’investigue per previndre que es? On anem?
Gràcies a tu. Efectivament, la prevenció és la base de tot. La nutrició és clau. Malgrat que des que ho va dir Hipòcrates es repeteix, no es fa gaire cas d’allò de: som el que mengem.
Realment tenim moltes mancances al sistema sanitari, i no aprenem. Serà la política la culpable? Si no ho es, s’aproxima.
Gràcies Enric per les teves reflexions
Gràcies, Mariano. Sí, la política sempre ho és. La ignorància, la manca de reflexió.
La medicina pública no tindría que ser un benefici, sino un servei per ajudar a las persones necessitades de salut. Segurement que així entendriem millor la prevenció, lo qual no vol dir que és portes a terminí, hem de tenir en compte a les farmacéutiques a les quals crec que no els hi fa gens d’il.lusió aquest tema, ja que el seu afer no es curar sino allargar la malaltia per puguer vendre medicaments per tota la nostra vida pendent.
Em sembla que d’això, n’hi ha molt. Algunes coses, com les estatines, es donen sense necessitat. Es van falsificar dades sobre colesterol i d’això encara en viuen.